Menu
Menu
@Ajuntament Cornellà de Llobregat 2023
Els orígens deCan Mercader
L'evolució del parc
Al segle XVIII, el que avui coneixem per Can Mercader era part d’una finca més gran coneguda com a Mas Oriol del’Empedrat.
El 1748, la família Sadurní, resident a Barcelona i dedicada al comerç de teixits i altres negocis, va comprar el mas per a explotar la finca agrícola per mitjà de masovers.
Maria Sadurní i Cànovas
(aprox. 1744-1781), hereva universal del ric patrimoni familiar, es va casar amb Felip de Mercader i Saleta (1764), qui va rebre el privilegi de Cavaller (1774) i de Noble de Barcelona (1796). Maria va fer obres de millora a la masia per a convertir el primer pis en la segona residència de la família. A la seva mort, la finca va passar directament a mans del seu fill, Josep Ignasi de Mercader i Sadurní, i va començar a ser coneguda com a Can Mercader.
Segle XIX, canvis a la finca Mercader
Durant la primera meitat del segle XIX es van produir canvis importants, com ara la construcció de dues infraestructures i l’explotació d’un curs d’aigua subterrània que va condicionar el futur de la finca i la seva transformació.
La mina d’aigua
Els Mercader continuaran fent obres a la masia per afer-la cada vegada més residencial, compartint lafinca amb els masovers i/o arrendataris per a conrearles terres.
Al principi del segle XIX, Josep Ignasi de Mercader i Sadurní (1767-1833) va aconseguir el dret d’explotarun curs d’aigua subterrani que travessava la finca.Això li va permetre construir la mina i la bassaovalada que encara es conserven i disposar d’aiguaper al consum i per al jardí, alimentant els estanys iles fonts que envoltaven la masia
El Canal de la Infanta
Una altra de les obres cabdals per a la finca fou la construcció del Reial Canal de la Infanta Carlota entre 1817 i 1819, que resseguia la cota a peu de talús i accentuava la divisió entre la part alta i la part baixa de la finca amb una nova barrera. El canal va garantir el subministrament d’aigua per a usos agrícoles. Com a propietaris afectats pel seu curs, els Mercader van esdevenir-ne socis i van ser-ne vocals de la Junta Directiva.
El Ferrocarril de Barcelona a Molins de Rei
El 1854 es va inaugurar la línia de ferrocarril de Barcelona a Molins de Rei, fet que va provocar l’expropiació d’una franja de terreny que travessava la finca i la partia. El 1857, els Mercader van obtenir un permís per fer-hi un pas a nivell que els permetés accedir a la part alta de la finca, amb la condició que assumissin la gestió de les barreres i la vigilància del pas.
Construcció del palau i venda de part de la finca
El Palau
Entre 1864 i 1866, Joaquim de Mercader i de Belloch (1824-1904) va emprendre la transformació més important de l’habitatge i el seu entorn proper en fer enderrocar l’antiga masia per construir-hi un palau sobre el projecte del mestre d’obres Josep Domínguez i Valls, que mantenia la funció de residència d’esbarjo.
L’edifici
El palau té planta rectangular amb quatre torres de planta octogonal situades als angles. Les seves dependències es distribueixen al voltant d’un pati central cobert amb vidriera. A la planta baixa hi havia les cavallerisses, cotxera, magatzem, cuina, bodega i la residència dels masovers fins al 1900 i, després, s’hi van habilitar nous espais residencials. El primer pis estava destinat a la residència familiar i a sales de representació per a la vida social. El segon pis, d’alçada més baixa, era destinat a golfes i a espais del servei.
L’exterior respira un aire de fortificació senyorial, accentuat pel seu acabat amb merlets i per les torres octogonals. Aprofitant el desnivell del terreny, el primer pis, per la part posterior, té accés directe als jardins i estanys privats.
Venda de part de la finca
Pel que fa al conjunt de la finca, el fet més transcendental va ser la venda, el 1911, de tota la part situada al sud de la carretera de l’Hospitalet. Les 40 hectàrees totals de la finca quedaren reduïdes a les 17,5 hectàrees actuals. A part de suposar la pèrdua de més de la meitat de la propietat, totes les hectàrees venudes eren terres de regadiu, fet que va comportar l’increment de la pèrdua econòmica.
Aquells terrenys venuts van passar a formar part de la nova urbanització, que donarà pas al naixement del barri Almeda i la seva zona industrial.
El darrers comtes
de Bell-lloc a Cornellà
MPM, Sala dels retrats, NR 747.
Arnau de Mercader i Zufia (1852-1932), comte de Bell-lloc, fou regidor de l’Ajuntament (1910-1913) i un dels promotors dels primers Jocs Florals de Cornellà (1908). Va ser un home culte i interessat per les noves tecnologies, per les ciències físiques i de la Terra, especialment per l’astronomia i la meteorologia, així com per l’art.
Va impulsar diferents projectes, que sovint no van reeixir per manca de capital. Un dels projectes més il·lustratius en què es va implicar va ser el de la Fundació Dietètic Park per a la creació d’un “Centro de Sport, Higiene y Salud” en els terrenys de la part alta de Can Mercader.
Les inquietuds d’Arnau de Mercader sobre temes científics i en especial sobre astronomia i meteorologia són evidents en la seva correspondència amb el jesuïta Ricard Cirera, que va fundar l’Observatori de l’Ebre el 1904 i el va dirigir fins a l’any 1920.
Un dels projectes més il·lustratius en què es va implicar va ser el de la Fundació Dietètic Park per a lacreació d’un “Centro de Sport, Higiene y Salud” en els terrenys de la part alta de Can Mercader.
Precisament en una carta de 1920, fa explícites les seves aficions, els projectes i les seves intencions sobre la futura disposició dels seus béns.
Fragments de la carta que Arnau de Mercader va enviar al Pare Cirera, el 17 de març de 1920, on comenta un dels seus projectes.
A la mateixa carta al Pare Cirera, Arnau expressa el seu desig que el seu patrimoni passi a ser d’ús públic, motivat per la falta de descendència.
Arnau de Mercader es va casar (1901) amb Paulina Pozzali Crotti (1870-1953). Soprano d’origen italià, va arribar a treballar al Gran Teatre del Liceu, va ser la Reina de la Festa als primers Jocs Florals de Cornellà (1908) i va publicar diversos articles i opuscles defensant una visió molt conservadora del paper de la dona.
Mort el comte el 1932, la seva hereva va ser Paulina Pozzali, qui, després de la Guerra Civil, es va recloure a la seva finca, entre altres motius, per les dificultats econòmiques. La persona a qui feia més confiança fou mossèn Albert Bonet i Marrugat (1894-1974), el seu confessor, que residia al palau.
El parc, en perill
A la segona meitat del segle XX, coincidint amb el procés industrial, el creixement demogràfic i l’aparició de les primeres ciutats dormitori, grans interessos especulatius van posar en perill el destí de Can Mercader com a parc públic.
L’any 1949, Paulina Pozzali Crotti, la darrera comtessa de Bell-lloc que va viure al palau, va enviar una carta a Ramon Gaya Massot, alcalde de Cornellà de Llobregat, per a notificar-li la intenció de donar la seva finca a “una fundació d’interès col·lectiu”.
Mort de la comtessa i Pla General Metropolità
El 1953 s’aprova el Plan General Metropolitano de Barcelona, que qualificava la finca de Can Mercader com a parc urbà.
En aquell mateix any va morir la comtessa, que llegà tots els seus béns a la Fundació Belloch-Pozzali creada pel seu confessor, mossèn Albert Bonet.
Oposició a la proposta de la Fundació Belloch-Pozzali
La primera intenció de la fundació va ser, simplement, requalificar la finca de zona verda a residencial. Vist que no era possible, l’any 1970 va proposar de construir uns 2.500 habitatges a bona part de la finca i cedir el palau i la resta dels terrenys per a parc públic. Alguns regidors, com ara Constancio Pérez Aguirre, s’hi van oposar.
Així i tot, l’alcalde, J. M. Ferrer i Panadés, va voler continuar amb la requalificació. Els veïns d’Almeda, majoritàriament organitzats en el Centre Social del barri, van recollir unes 3.000 signatures i el 15 de juny de 1970 van lliurar-les en una manifestació davant l’Ajuntament. Demanaven, entre altres reclamacions, que Can Mercader fos parc públic en la seva totalitat, tal com estava catalogat en el Pla General Metropolità.
En vista de la repercussió social que podia tenir aquella situació, el Consejo de Ministros del 23 de juliol de 1971 va determinar que Can Mercader havia de seguir com a zona verda.
Can Mercader, parc públic
L’any 1972, la Comisión de Urbanismo de Barcelona va decidir comprar la finca per 50 milions de pessetes i el 1974 la cedí a l’Ajuntament de Cornellà, el mateix any en què se’n formalitzava la compra.
A partir d’aquell any, Can Mercader ja era patrimoni públic, però la major part de la zona entre el Canal de la Infanta i la Carretera de l’Hospitalet era ocupada per arrendataris que hi tenien vivers. La totalitat de la finca no va quedar lliure fins a l’entrada dels nous ajuntaments democràtics, que van anul·lar els contractes el 1980. En paral·lel, es va iniciar un procés d’obertura i recuperació de la finca.
El 1986 es va començar a urbanitzar el parc i l’onze de setembre de 1989 Pasqual Maragall, com a President de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que havia finançat les obres, en fa la inauguració oficial.
Des d’aleshores, Can Mercader s’ha consolidat com un espai de referència a Cornellà i rodalies i ha esdevingut un dels parcs metropolitans més concorreguts, amb millores contínues i incorporacions de nous serveis.
El nou disseny paisatgístic del parc va respectar i integrar algunes parts dels jardins històrics, va modificar-ne d’altres i va crear noves àrees, com ara la de l’estany gran. Uns anys més tard (1996-1998), es van obrir nous accessos per a fer el parc més permeable als diferents barris de la ciutat, amb el disseny de noves àrees.
